01
Terratrèmols previs
Abans de la famosa erupció del Vesuvi, que va destruir Pompeia, Herculà, i el territori proper, hi va haver alguns avisos del que estava a punt de passar. L’any 62 dC, un terratrèmol de magnitud considerable (s’estima que entre 5 i 6, en l’escala Richter), va sacsejar Campània. Aquest terratrèmol va causar pànic, sobretot pels incendis que va causar en fer caure algunes llànties. Tanmateix, no va ser considerat tan greu, atès que els terratrèmols eren freqüents en aquesta zona. Tot i que el terratrèmol i l’erupció ocorregueren amb disset anys de separació, sembla que el terratrèmol fou causat per gasos dins del volcà, intentant sortir, i una erupció imminent podia haver sigut prevista. Malgrat això, va ser necessari fer reparacions en diversos edificis, moltes de les quals no s’havien acabat encara quan la ciutat va ser destruïda.
02
L'erupció
Ja en l’any 79 dC, dies abans de l’erupció, hi va haver diversos terratrèmols menors, avisos directes del que estava a punt d’ocórrer. El 24 d’agost del 79 dC, el Vesuvi entrà en erupció. A partir d’aproximadament la una del migdia, un núvol tòxic de gas, pedres (majoritàriament pumicita i lapil·li, roques d’origen volcànic) i cendra va ser expulsat del volcà, causant una pluja de pedres. Molta gent pogué escapar, sobretot a Herculà, en veure que el volcà havia entrat en erupció, però molts altres van creure suficient buscar aixopluc de la pluja de cendra. Entre els qui fugiren, alguns moriren pels gasos tòxics o el lapil·li que queia del cel, entre els qui es quedaren, el mateix sostre que els protegia matà alguns d’ells en enderrocar-se, altres els mateixos gasos els donaren la mateixa sort. Si encara no havien fugit de la ciutat, i no havien mort encara per alguna d’aquestes causes, quedaren atrapats i moriren per causa del flux piroclàstic que va començar a aparèixer durant la nit del 24 i durant tot el següent dia.
04
El testimoni de Plini el Jove
L’únic testimoni escrit que ha arribat fins al nostre temps sobre l’erupció del Vesuvi és la de Plini el Jove, polític i escriptor, nebot de Plini el Vell. En una carta al seu company Tàcit, relatà, vint-i-set anys després, com va viure l’erupció des d’on estava allotjat:
“El 24 d’agost, cap a la una del migdia, la meva mare cridà l’atenció a Plini el Vell sobre un núvol que tenia una forma i dimensions molt inusuals. [...] Davant la notícia, es va aixecar immediatament i va sortir. En veure el núvol, es dirigí cap a un turó, on podria tenir una millor visió d’aquell fenomen tan inusual. Un núvol, la muntanya del qual no era clar (tot i que més endavant es va dir que venia del Vesuvi), estava ascendint; del seu aspecte, no et puc donar una descripció més exacta que era semblant a un pi, ja que anava escurçant-se amb l’alçada, en la forma d’un tronc molt alt, que s’expandia al cim en una mena de branques. [...] Aquest fenomen va semblar extraordinari a un home de l’educació i la cultura que tenia el meu oncle, per tant, decidí apropar-se per poder examinar-lo millor.”
L’erupció durà dos dies, però les cendres continuaren caient sobre Pompeia i Herculà fins al dia 27, quan, segons Plini el Jove, es va poder veure de nou la llum del sol. El resultat final va ser l’enterrament de Pompeia sota una capa d’entre 4 a 8 metres de cendres i lapil·li; Herculà, arrasada per un riu de lava que la va deixar enterrada 20 metres per sota; i Estàbia i altres petits pobles de la zona, completament esborrada del mapa. El nombre de morts causats per l’erupció i els esdeveniments subseqüents s’estima entre els 1.500-3.500, amb algunes fonts arribant fins als 16.000. El nombre real és impossible de determinar amb certesa, però s’han trobat, fins al dia d’avui, 1044 cossos a Pompeia i 332 a Herculà, de persones que moriren durant l’erupció.
Després que tota aquesta destrucció acabà, molts dels supervivents començaren a intentar recuperar i extreure de Pompeia els objectes de culte, estàtues de déus i altres ítems de valor que poguessin haver quedat intactes, però mai no es va tornar a viure allà, l’herba i les vinyes cobriren el terreny i Pompeia va deixar d’existir com a ciutat. No obstant això, les antigues ciutats de Campània pogueren gaudir, i encara ho fan, d’una “segona vida”, havent-se mantingut a la memòria col·lectiva i podent ser redescobertes a partir del segle XVIII. A Herculà començaren primer les excavacions inicials l’any 1707, per ordre del príncep Emmanuel Maurici de Lorena, duc d’Elbeuf. A Pompeia començaren més tard, el 1738, gràcies a Carles III d’Espanya, rei de Nàpols. Des de llavors, el procés de resurrecció de Pompeia i Herculà ha continuat fins avui, havent passat per ella grans arqueòlegs, la feina dels quals ens ha permès saber tant sobre aquestes ciutats i la seva història.